Història de Turís

De la conquesta al segle XVII

Aquest període marca l’existència del nostre poble com a poble lliure amb una identitat pròpia. Durant aquests 500 anys el Regne de València (dins de la Corona d’Aragó) es va dotar de lleis pròpies (els Furs), es va constituir la Generalitat i es van crear tots aquells estaments oficials necessaris per dotar-se d’autogovern: el síndic de greuges, la moneda pròpia (el real, creada el 8 de maig de 1247 per Jaume I), els jurats i el Consell (1245) i el consell de justícia (1283)

València disposava així de tot un cos legal i orgànic que la dotava d’una ampla independència. Però durant aquest llarg període cal destacar quatre elements importants:

•  La pesta de 1348

Si la incorporació del Regne de València a la Corona d’Aragó havia suposat un avanç important, poc després d’un segle entrà en un període de crisi.

Durant la segona meitat del segle XIV en tot Occident es patiren diverses epidèmies de pesta (1348, 1362 i 1374). La primera d’aquestes va ser la més dura i de conseqüències més greus per al Regne de València.

“ En l’any MCCCXXXXVIII fonch la gran mortaldat, e fon la primera mortaldat, e fonch tan gran, que en Valencia hi hac jornada que y moriren M persones”. [1]

Només superada l’epidèmia de la pesta s’inicia la crisi de la Unió (1348). Un enfrontament polític i bèl·lic entre la burgesia i l’artesanat valencià i el rei Pere IV el Cerimoniós. Però huit anys més tard esclata la guerra amb Castella (1356-1375). Una guerra cruenta i llarga que tingué com a objectiu principal la ciutat de València. Per la defensa que va realitzar la ciutat de València contra la invasió castellana va ser declarada “dues vegades lleial”. Des d’aleshores l’escut de la ciutat duu la doble L i la corona reial en la part superior. Així com la bandera de la ciutat, la corona sobre fons blau per destacar-la.

Aquests tres fets van provocar un gran descens demogràfic en les terres valencianes. Sense afectar de la mateixa manera totes les poblacions, ja que la musulma que restava ací va ser la més afectada. L’economia, per tant, va patir-ne les conseqüències.

Van ser 50 anys, en els quals tant Torís com la resta dels pobles valencians van patir una crisi generalitzada. Malgrat tot, ni les institucions, ni l’estructura social del Regne va sofrir modificacions.

• El Segle d’Or

Acabats aquests anys negres, la societat valenciana comença a recuperar-se. Nous pobladors, vinguts principalment de Catalunya, contraresten la pèrdua de població que el regne havia patit.

S’inicia així un llarg període de recuperació i progrés que situaria València al capdavant d’Europa.

Primerament, gràcies al cultiu de l’arròs i la canya de sucre, l’economia valenciana té un auge considerable. Es produeix un comerç important amb tot Europa. La Corona d’Aragó eixampla els seus dominis (Sicília i Nàpols).

El domini no va ser tan sols econòmic. La cultura deixa una empremta important a tot Europa:

· La família Borja de Gandia dóna dos pontificats valencians: els papes Calixt III i Alexandre VI.

· La primera obra impresa va ser a València i en valencià: Obres e trobes en llaors de la Verge Maria (1474) .

· És el segle d’Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Sant Vicent Ferrer, Jaume Roig, sor Isabel de Villena i tants d’altres autors.

Va ser l’època gloriosa del Regne de València. Torís va gaudir d’un augment considerable de la població, mermada per la pesta i les guerres anteriors. Començà el cultiu del raïm i la producció de vi.

L’alqueria de Torís que va ser donada a Gombald d’Entença, passa a ser propietat de Pere d’Hijar i per venda passa a mans reials: Blanca de Nàpols, esposa de Jaume II. Per herència va ser propietat del seu fill l’infant Alfons el Benigne, comte de Barcelona i rei d’Aragó. Per donació reial entra en les possessions de la família Mercader, el 18 de maig del 1355 l'infant Joan, lloctinent de Pere IV, va vendre a Raimon de Torís la jurisdicció del castell; després passà al duc de Gandia i, finalment, ja convertit en cap de la baronia del seu nom, al marquès de Bèlgida. L’últim propietari que va tenir va ser el marqués de Bèlgida.

L'expulsió morisca, com a la resta del país, fou desastrosa per a Torís, que va passar de 220 a 20 habitants. Aquesta desfeta la van intentar pal·liar amb sengles cartes pobles, Carles de Borja (1611) i Jaume de Borja i Centelles.

•  La Carta Pobla

El 22 de setembre de 1609, sota el regnat de Felip III, es decreta l’expulsió de tots els moriscos que quedaven en terres valencianes. Torís perd 200 habitants i en queden només 20. Es feia necessària una repoblació i el 7 de març de 1611 Carles de Borja i Centelles atorga una carta de població a 51 nous pobladors. Entre aquests cal remarcar que trobem alguns cognoms comuns actualment a Torís: Nogueroles, Ponce, Palmero, Cifre, Aparici, Blasco, Ferrer, Bono, etc. i que testimonien que la població actual té majoritàriament el seu origen en aquella repoblació.

En aquesta Carta Pobla es posaven les condicions de cultiu, vendes, impostos... pels quals s’havia de regir la vida econòmica:

“1. Primerament se da a cada huno de los que vinieran a poblar, quinze fanecadas de tierra guerta y quinze de secano, pagando por cada fanecada de tierra guerta dos sueldos...

4. Mas de los algarrovos ayan de pagar y paguen al sexto, pagados primeros diezmos y premicias; y la ygueras al quinto...

5. Mas de las viñas, assí del vino como de passa, ayan de pagar y paguen a la novena, pagando primero diezmos y principias, la qual parte aian de pagar, a saber es, el vino al duell y la passa despues de eixida.”

Posteriorment, el 24 de setembre de 1612, Salvador Fontanet modifica la Carta Pobla anterior i atorga dret d’assentament a 36 pobladors nous. Alhora les condicions de rendes i impostos s’incrementen:

“Y per lo semblant diu, notifica y mana a tots y qualsevol nous pobladors y possesors de terres [...] de les baronies de Turis [...] que de aqui en avant se paguen tres sous per cascuna fanecada de horta.” [2]

• El Decret de Nova Planta

Amb el Decret de Nova Planta (1707), final de la Guerra de Successió entre Felip V i l’arxiduc Carles pel tron d’Espanya, el Regne de València en perd els furs i la seua organització. Tots els organismes, institucions i entitats pròpies són dissoltes i entrem a formar part del Regne d’Espanya amb les seues lleis i la imposició de la seua llengua.

[1] Dietari del capellà d’Anfòs el Magnànim. Ed. Josep Sanchis i Sivera. València, 1932.

[2] Arxiu del Regne de València. Real Justícia , vol. 16, folis 452-455. “Manaments y empares”, any 1697, llibre 2, folis 5-13. Transcripció realitzada per Jesús Villamarzo.